Records d'escola

Recordo que a la meva escola hi havia un individu, un tal Carles Iglesias Urtain, que era un tipus que era molt fort. Era el més fort de la classe. No treia bones notes, no feia mai els deures, a classe sempre cridava, molestava i li agradava martiritzar als companys a l'hora del pati amb qualsevol pretext : no l'haviem deixat copiar un exàmen, no li haviem fet una redacció o simplement, no li havies portat els 20 duros setmanals que et cobrava com a impost revolucionari. No és que fos tonto. Era rematadament tonto. Fins a quart d'EGB no es va apendre la taula del set i no sabia que 1'50 metres d'alçada eren 150 centímetres.

A més, el Carles Iglesias Urtain era un paio que al sortir de l'escola s'ajuntava amb la banda dels gamberros del barri, que eren uns nois uns quants anys més gran que ell. Això li otorgava el caire de mafios que li faltava per aterroritzar-nos als que no només el teniem a classe si no que erem veïns de la barriada.

Aquests companys que el Carles Iglesias Urtain tenia fora de l'escola eren uns personatges misterioros. Tothom sabia qui eren pero ningú els coneixia. Quan passo per la meva antiga escola, encara recordo la imatge de veure al Carles a les grades del camp de futbol que hi ha al costat, en penombra, parlant amb els seus companys. El Carles era la delegació d'aquests gamberros a l'escola.

El Carlos Iglesias Urtain es feia acompanyar quan estava a l'escola d'un individu, l'Ernest Rodríguez Colomé, un paio que tenia una relació simbiòtica amb en Carles Iglesias Urtain. Era un individu esquifit que s'havia guayat a pols la simpatia dels seus companys : sempre conseguia que renyessin a un altre quan feia alguna malifeta i en Carles Iglesias Urtain sempre sabia que voliem fer alguna cosa sense comptar amb ell.

El Carles Iglesias Urtain donava protecció a l'Ernest Rodríguez Colomé a canvi que aquest últim fos el seu amic incondicional i li fes la feina bruta. Tots dos tenien acollonits a tota la classe i li tenien especial mania a la Isabel Castells Vargas, una noia d'aquelles que passen inadvertides perquè no destaquen entre el grup. Treia bones notes, era treballadora i responsable.

Durant quatre cursos van intentar fer-li la vida impossible -ara li diuen bullying- per totes les vies al seu abast, sobre tot des que la van canviar de companya i es va asseure amb la Priscila Sabater Cortés ; li treien la cadira de la classe per tal de que no pogués seure, li van fer desaparéixer la motxilla per que no pogués estudiar o la van acusar d'un cosa que no havia fet. Li tenien molta ràbia ja que la professora sempre posava les seves redaccions i exercicis com a mostra de com s'ha de fer les coses. Cada vegada que aixó passava es podia sentir com apretaven les dents de ràbia.

Una vegada van intentar agredir-la, volien que marxés de l'escola, que anés al seus pares per tal que els implorés que la canviessin de centre. El Carles Iglesias Urtain i l'Ernest Rodríguez Colomé veien en la figura de la Isabel Castell Vargas la persona que els feia patètitcs, allò en el que els agradaria convertir-se, en una persona honesta, treballadora, un ésser independent, amb criteri i que no deu favors a ningú. Ho van intentar. No van sortir-se'n. La gent va recolzar la Isabel Castells Vargas i van reconéixer la seva feina i va reprovar l'actitut del Carles Iglesias Urtain i de l'Ernest Rodríguez Colomé per intentar fer-la fora de l'escola quan estava fent la seva tasca, una bona tasca.


Qualsevol semblança amb la realitat és pura realitat.

Salut!