Somni d'una tarda de primavera

Dissabte, 16:30 hores. Comença a entrar el solet per la finestra del menjador. Estic fent zapping ; uns paios estan fent ciència recreativa en no sé qui canal, uns altres juguen a tenis a la 2 i a Antena 3 fan una d'aquelles pel·lícules "basades en fets reals". La parpella de la dreta inicia el descens. Li segueix l'esquerra. Encara sento la tele. Passen segons. Crec que fan anuncis. El volum és més alt. Instintivament, baixo el volum fins al punt en que només puc sentir-la si m'estic molt quiet. Un fugaç pensament m'invita a parar la TV ; la meva dona ja fa una estona que dorm. Millor la paro.

Camino entre dos mons, el de la realitat i els somnis. Al fons, lluny, veig a Morfeo. Quan arribi on està ell, entraré a la fase REM. Un dia la meva dona em va explicar les fases del son i la seva fisiologia. La memòria selectiva em funciona ; no recordo res. Mentre passejo cap al regne dels somnis tararejo "Camino de la cama" de Siniestro Total : "Veo un tronco, y una sierra, y un rebaño de ovejitas y un monton de zetaaaaas. La cocacola, sin cafeina, el nescafé descaifenado y la cama ya me espera...".

Morfeo m'espera per saludar-me. Em diu que aquest matí he marxat molt d'hora. - Tenia feina i volia sortir una estona a córrer - li he dit. Ja sóc dins. He entrat a la fase REM. De cop i volta comencen a aparéixer imatges molt nítides. Com si les veiés en una d'aquelles teles de plasma de moltes polzades que hi ha al Miró. L'estança em resulta familiar. Hi ha cadires, una estrada i una taula en forma de U amb tretze cadires i varis micròfons. Hi ha una foto del rei. A la sala hi ha gent. De fet està de gom a gom. A sobre de la tarima hi ha 13 persones. Algunes les conec. Altres no. Falta gent. Abans hi havia a la cantonada un noi molt gran, amb unes grans patilles que ara ja no hi és. I al costat hi havia en Dani. Ara seu a les cadires del públic.

Hi ha uns parlaments. Es procedeix a la votació. No m'ho crec. L'alcalde es el representant de la llista MENYS votada. Un flash em passa pel cap. Això em sona. Va ser uns dies abans del ple en que el Jaume Domènech i en Salvador Illa deixaven els seus càrrecs. En Dani va rebre una trucada estranya, i no era la primera vegada. Li oferien ser l'alcalde de La Roca del Vallès a canvi de que CiU controlés urbanisme. La trucada, a més, la va fer algú que ara està assegut en aquella taula. Per què allò que ens van oferir per dos vegades durant l'anterior legislatura no li podrien haver oferit a Esquerra ? I per què no podria haver acceptat Esquerra ser alcalde ? Si l'alcalde és el càrrec públic més representatiu de la vila, per què no podria ser la llista menys votada la que asumís aquesta responsabilitat ? Què té urbanisme que un arquitecte la vol governar, renunciant inclús a ser l'alcalde de la seva vila ?

Sona un mòbil. Jo no porto el meu. De fet, me l'he deixat sobre la tauleta que hi ha davant de la tele. Identifico la música. Només pot ser el meu mòbil. No crec que hi hagi molta gent quan el truquen li soni la canço "Hedwig's Theme", de la banda sonora de Harry Potter. De cop em veig transportat a la porta dels somnis. - Ens veiem a la nit - li dic a Morfeo. Els meus ulls s'obren poc a poc. Encara entra un solet que convida a seguir dormint. Veig el telèfon fent salts i encenent i apagant la pantalla. Miro el número. "Número oculto". Tinc el costum de no agafar aquestes trucades. Avui no faré l'excepció.

Vista perduda mirant la televisió. No la tinc encesa. Silenci total trencat de tant en quant pel cant d'algun ocell. El cos ja ha arribat. Poc a poc van arribant els pensaments i les idees. Era un somni. O no. Recordo quan feia literatura a l'institut. Calderón de la Barca. La vida es sueño.

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.