dimarts, 15 d’abril del 2008

L'experiència amb el bisbe Godayol.

El passat dijous 10 d'abril, amb motiu de la celebració de la V Setmana de la Solidaritat, ens va visitar el Bisbe Godayol i va fer una xerrada que crec que requereix que li dediqui aquest post. Us poso en antecedents.

Arran d'alguna confusió en l'organització dels actes de la V Setmana de la Solidaritat, van coincidir en el mateix espai i gairebé en el mateix temps el berenar comunitari que organitzava el PIC, amb l'AMPA de l'escola La Torreta, l'Associació de veïns i veïnes de La Torreta i el Casal d'Avis de La Torreta. A les 17:15 esperàvem els nens i nenes a berenar i després s'havien de realitzar uns jocs solidaris, i a les 18:00 hores, el bisbe per a la xerrada, amb l'afegit que s'havia que recollir els més de 10 metres de taula amb postres d'arreu del mon.

A les 16:45 es va arribar el bisbe Godayol a la Centre Culural de La Torreta, i es va presentar a tothom que allà estava col·laborant, entre ells jo, que acabava de muntar un pòster i unes fotografies de la Fundació Quetzal arran de la tasca que desenvolupen a Guatemala i amb la que aquest any treballaré sobre el terreny. El bisbe es va interessar per les fotografies exposades, va preguntar-me i li vaig explicar el projecte que aquest estiu portarem a terme. Tot seguit, va anar a mirar amb deteniment les fotografies, i va tornar on jo estava per tal de comentar-me que "tota amèrica està igual", sigui el nord o el sud, no hi ha gaire diferència. Això ens portà a comentar una mica la situació per acabar parlant de la recent llei que ha aprovat Guatemala contra la volència sexista. Vam coincidir que era un gran avenç propiciat per les 20 diputades (de 158) del parlament de Guatemala. Després de la breu xerrada, vaig continuar ajudant a muntar taules i postres, cosa a la que el bisbe també s'apuntà.

Al voltant de les 18:00, amb els nens i nenes berenats, la Maribel se'ls va emportar a la sala del Casal de Joves per tal de poder fer els jocs solidaris i la resta vam apartar les taules i ho vam deixar tot més o menys recollit per tal d'acabar de recollir després de la xerrada. Es van disposar cadires en cercle, i amb un micro inalàmbric, el bisbe Godayol va iniciar la seva xerrada. Entre els presents, l'Alcalde Rafael Ros, les regidores Montserrat Ametller i Marta Pujol, el regidor de La Torreta Gabriel Parra, i els regidors de l'oposició Miquel Estapé i Julio Caña. També estava el pare Rodolfo, el capellà de l'església de La Torreta.

La veritat és que la xerrada va ser d'allò més interessant i em va mantenir molt atent durant tota l'estona ja que el bisbe Godayol és una persona que parla molt bé, però el seu discurs és d'allò més increíble, no pel contingut si no per qui ho diu. El bisbe Godayol va marxar de la seva terra amb 17 anys cap a Perú i ha estat més de 40 anys desenvolupant les tasques pròpies en aquelles terres. Fa un parell d'anys, el van convidar a que deixés el bisbat per motius de salut i va tornar a Catalunya. La concepció del cristianisme i catolicisme d'aquest senyor xoca frontalment contra el cristianisme i catolicisme que es desenvolupa en les "societats civilitzades", i només havia de veure l'expressió del pare Rodolfo (a qui tenia davant) per entendre que la visió del pare Godayol no és la que té la jerarquia actual. D'entre les afirmacions i experiències que aquest home va expressar durant la seva intervenció, vull destacar

  • L'afirmació de que al final de la nostra vida, no se'ns jutjarà per quants rosaris haguem resat o quantes vegades haguem anat a missa. Se'ns jutjarà per com ens hem portat amb els altres.
  • Pronostica que els temples mai més s'ompliran, i que el futur passa per congregacions petites i es comulgarà en grups reduïts.
  • La contundència amb que expressa que quan nosaltres senyalem a algú amb el dit, hem de ser conscientes que tres ens assenyalen a nosaltres.
  • Considera que els cristians han d'anar a missa quan puguin, no per obligació ni imposició i que el fet que una parella convisqui i no estigui casada no és motiu d'alarma. Ens va explicar l'anècdota que dos persones divorciades es volien casar però per l'església no ho podien fer. Bé de fet, explica que un capellà va demanar 8000 € a la parella per declarar nul els matrimonis per tal que es poguessin casar. El bisbe Godayol els va explicar que no els podia casar per l'església, però que res impedia celebrar una misa d'amor i salut, i així es va fer. A grans mals, grans remeis.
  • Va relatar, al seu mode de veure, que hi ha un divorci entre la jerarquia i la gent, que fa que s'allunyi de l'església, a més d'un desencís amb l'església com a institució. També assumí que l'església té molts recursos, pot ser massa i tot, i mentre hi ha gent que mor de gana.
  • Ens va explicar que en la seva diòcesi, en les decissions hi participaven amb veu i vot tant els cristians com els laics, i que les institucions religioses que s'han anat creant durant aquests temps són portades per gent del carrer, que xoquen amb els nous aires que han vingut després de la renúncia del bisbe Godayol.
  • Vàries vagades va parlar de que hem d'ajudar als altres, i que a través d'ONG sobre el terreny es pot fer, i va citar la Fundació Quetzal. Va fer especial èmfasi en que no només hem d'ajudar, si no que també hem d'aprendre de qui menys té.
L'acte va concloure amb unes molt breus paraules de la Marta Pujol i l'Alcalde Rafael Ros. Després, mentre recolliem el tinglado es van formar els típics grupets per discutir la jugada i el bisbe els anava visitant un per un. Abans d'arribar al que estava jo amb en Miquel Estapé i Julio Caña, va venir a acomiadar-se en Gabriel Parra, i em va explicar que li havia encantat, i ho deia de manera apassionada. Igual que a mi. Després va venir el bisbe i vam estar xerrant una mica més, i abans de marxar, em va comentar que quan torni de Guatemala, que si us plau, organitzem quelcom per tal que expliqui el projecte i la meva experiència. I li vaig contestar que no ho dubtés, que alguna cosa fariem, i si no, ja el localitzaria per tal d'explicar-li personalment. Després, va marxar. Vam acabar de recollir el que faltava, i va venir la gent del ioga.

Fora del Centre Cultural, vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb l'Alcalde, que no tenia el gust de conéixer personalment, i em vaig endur una grata impressió per la seva manera de ser i la tranquilitat que donava, que contrasta una mica amb la crispació generalitzada que sol haver-hi als plens.

Espero que us hagi agradat.

Salut i endavant.

3 comentaris:

Balby ha dit...

Benvolgut Andrés:
Jo sóc del parer que la solidaritat es comença a casa nostra. Amb això vull dir que no cal anar tan lluny per fer un acte humà i que sigui positiu. No dubto que aquesta ONG fa coses bones. Normalment totes ho fan pero a La Roca tenim la nostra pròpia "ONG" (per dir-li d'alguna manera): ONCOVALLES. La questió és (al meu entendre): per qué ens desvivim amb la gent de fora amb preferència als de casa nostra?

Andrés Hidalgo ha dit...

Benvolguda Balbina

Les ONG, com els colors, els partits polítics i tot en la vida, n'hi ha de molts tipus. I cada un s'ubica en el projecte en que hi creu més. Conec Oncovallès i algunes persones que hi participen de manera activa i crec que fan una activitat molt lloable, però el meu temps vull dedicar-lo millorar altra tipus de situacions, on crec que puc ser molt més útil.

Salut

Anònim ha dit...

Em sembla molt bé Andrés. També es molt lloable. Només ho deia com a generalització o auto-reflexió (no crítica i molt menys a tú i les teves preferències ja que jo mateixa sóc de Greenpeace) i una mica per aquest instint "natural" de tots (servidora inclosa) a les ONG que en alguns casos (no vull dir que sigui el teu) responen més a una "moda social" que a un interés real. Ho dic amb coneixement de causa, ja que el meu germà s'encarrega d'una ONG i hauries de veure...
De vegades (torno a generalitzar) la solidaritat està al nostre voltant i això no vol dir menysprear ni infravalorar la ENORME feina que fan les ONG (també ho sé).En el cas del bisbe Godayol sóc simpatitzant per moltes causes...(sento haver-m'ho perdut!).
Els que com tú, ho fan amb una ferma creença, de veritat que mereixen el meu reconeixement.
La meva manera de pensar pot estar influenciada pel fet de que ho he patit de prop això del cáncer (malgrat que ja era socia d'oncovalles abans) i ho he vist patir a un nen (aliè afortunadament, perquè és una cosa tan HORRIBLE que no es pot ni descriure i que no deixa de ser un mal que no desitjo ni al pitjor enemic).
Això no treu que digui en públic, clar i alt que els voluntaris/es de les ONG són "gent d'una pasta especial". En primer lloc perquè ho fan sense rebre rés a canvi. En segon perquè el que arriben a veure es per caure-li l'ànima a terra a qualsevol.
Rep un petó i una abraçada. Balbina